S'han trobat 447 resultats per viatgers de la gran anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast dels viatgers de la Gran Anaconda: obrir-se al món a l'Iran arrossegant el hijab
El mocador o hijab de les noies i adolescents iranianes cada cop està més enrere. Sovint, fins i tot cau, i no hi ha cap pressa per tornar-lo a posar a lloc. És el que ha constatat la viatgera i escriptora Ana María Briongos en la seva darrera estada a l'Iran. Quan celebren alguna cosa, per exemple a Teheran, les noies, surten dels cotxes i canten i ballen i es treuen els mocadors i després se'ls tornen a posar. I no passa res. Les patrulles de la moral no es veuen gaire. El món iranià ha canviat bastant i no hi ha marxa enrere. Els iranians, i sobretot les iranianes, s'espavilen. Fins i tot fabriquen avions. Però no parlarem de la indústria. Aquest cop es tractava de fer un viatge, creuant els deserts de sal i de sorra, fins a Mashad, la gran ciutat del nord. És el darrer viatge d'Ana María Briongos.
Els viatgers de la Gran AnacondaLa selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo i Bali amb el viatger en marxa
Fa 20 anys no hi havia ciutats i en fa 15 ni tant sols carreteres. La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo, és el jardí del biòleg, Bernat Ripoll des de fa una dècada. En aquesta selva d'arbres com catedrals, els gibons semblen pèndols que salten de copa en copa. Encara que no sempre son visibles. Llavors els crits i els cants son els que aporten tota la informació sobre les conductes, les estructures dels grups o fins i tot l'estat de salut dels seus membres. A la selva, encegat per la frondositat de la verdor, és més important el so que la vista. Per això moltes coses pots no veure-les mai. Cal veure-les amb les orelles. Com el Bali que ens relata Josep Maria Romero, que ja no és el Bali d'ara, o les ciutats antigues recent descobertes a Cambodja.
Tot això a "Els viatgers de la Gran Anaconda"
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast dels viatgers de la Gran Anaconda: La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo
Fa 20 anys no hi havia ciutats i en fa 15 ni tant sols carreteres. La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo, és el jardí del biòleg, Bernat Ripoll des de fa una dècada. En aquesta selva d'arbres com catedrals, els gibons semblen pèndols que salten de copa en copa. Encara que no sempre son visibles. Llavors els crits i els cants son els que aporten tota la informació sobre les conductes, les estructures dels grups o fins i tot l'estat de salut dels seus membres. A la selva, encegat per la frondositat de la verdor, és més important el so que la vista. Per això moltes coses pots no veure-les mai. Excepte la mirada dels orangutans que no pots defugir. A vegades tant profunda i sàvia, confessa en Bernat, que els científics que viuen a prop seu, els posen noms de personatges cèlebres per identificar-los. Vet aquí doncs en Darwin o Einstein saltant d'arbre en arbre a la selva de Sabangau, a Borneo.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls llocs màgics de la Maria Rubert de Ventós a Nova York.
Qui no ha experimentat mai en el decurs d'un viatge un "moment màgic" o ha descobert un "lloc encantador"? Quan menys t'ho esperes i en el lloc més insospitat, perceps, vius el viatge en tota la seva intensitat.
Aquesta és la "guia" de llocs i moments màgics dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls viatgers de la Gran Anaconda: Venècia, encisadora pel que mostra, misteriosa pel que amaga
Venècia és com un ball de màscares: encisadora pel que mostra, misteriosa pel que amaga. Una ciutat feta a l'inrevés. Un centenar de bocins de terra escampats per un aiguamoll en van ser els fonaments. Una nebulosa de petites comunitats, la vida. L'entramat de ponts i canals que la connecten, les artèries que la mantenen viva. Són moltes les facetes amb què apareix al llarg de la història: portuària i pescadora; imperi marítim i potència econòmica mundial. Sereníssima República, en el zenit d'esplendor i refinament final. Després, la decadència. La humitat i el salnitre escrostonen avui el tortuós laberint venecià. Murs que no només traspuen regalims d'aigua, sinó nostàlgia i malenconia. Testimonis muts d'amors insatisfets i tragèdies inconfessables; de somriures i de llàgrimes. Venècia, en si mateixa, és una màscara.
I a més, ens endinsarem en el món de la pedra seca i naufragarem en una altre illa remota, l'Illa Macquaire, Austràlia, Oceà Pacífic.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast dels viatgers de la Gran Anaconda: Venècia, una ciutat feta a l'inrevés
Venècia una ciutat feta a l'inrevés. Un centenar de bocins de terra escampats per un aiguamoll en van ser els fonaments. Una nebulosa de petites comunitats, la vida. L'entramat de ponts i canals que la connecten, les artèries que la mantenen viva. Són moltes les facetes amb què apareix al llarg de la història: portuària i pescadora; imperi marítim i potència econòmica mundial. Sereníssima República, en el zenit d'esplendor i refinament final. Després, la decadència. La humitat i el salnitre escrostonen avui el tortuós laberint venecià. Murs que no només traspuen regalims d'aigua, sinó nostàlgia i malenconia. Testimonis muts d'amors insatisfets i tragèdies inconfessables; de somriures i de llàgrimes. Venècia, en si mateixa, és una màscara.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls viatgers de la Gran Anaconda: "Cròniques orientals" les influències dels camins que hem fet
Què és el Tao?. El Tao no accepta etiquetes. No vol imatges, ni rituals. Significa "principi", "origen". La causa sense causa, principi i fi de tot el que s'ha manifestat, present arreu. És el "mètode", "la doctrina", referida a l'essència primordial en el taoisme, o a l'aspecte fonamental de l'univers i de l'home; la unió de puresa i claredat. Tao és l'ordre natural de l'existència mateixa que, en realitat, no es pot anomenar, en contrast amb les incomptables coses anomenades en les que es manifesta. Podria ser, literalment, "la vía"; "el camí". Un camí circular que parteix i acaba en un mateix punt: el Tao. Un camí pel qual transiten tots els éssers fins la seva reabsorció en el mateix Tao on es van originar. "El Tao", amb Josep María Romero.
Amb la Marta Ballesta, periodista, farem el ritual del "mate" i amb en David Valls, lingüista coneixerem una de les llengües amb menys parlants del món, el Beda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast dels viatgers de la Gran Anaconda: Què és el Tao?, ho descobrim amb el viatger en marxa
Què és el Tao?. El Tao no accepta etiquetes. No vol imatges, ni rituals. Significa "principi", "origen". La causa sense causa, principi i fi de tot el que s'ha manifestat, present arreu. És el "mètode", "la doctrina", referida a l'essència primordial en el taoisme, o a l'aspecte fonamental de l'univers i de l'home; la unió de puresa i claredat. Tao és l'ordre natural de l'existència mateixa que, en realitat, no es pot anomenar, en contrast amb les incomptables coses anomenades en les que es manifesta. Podria ser, literalment, "la vía"; "el camí". Un camí circular que parteix i acaba en un mateix punt: el Tao. Un camí pel qual transiten tots els éssers fins la seva reabsorció en el mateix Tao on es van originar. "El Tao", amb Josep María Romero.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls viatgers de la Gran Anaconda: dibuixant el cor del Sàhara fins a Chinguetti a Maurtània
Quan vaig travessar el Sàhara per Mauritània em va fer la sensació que aquí hi va passar quelcom que no sabem. Alguna cosa gran, fa molt de temps, diu l'artista escultor, Pere Pich. I potser és cert. Del bell mig de la plana desèrtica sorgeix un imponent monòlit de pell grisa, com un diplodocus ferit de mort, ajagut a la sorra des de fa segles. Ben Amera és el tercer monòlit més gran del món. No gaire lluny n'hi ha d'altres envoltats de pedres amb estranys gravats i inscripcions. I més enllà l'ull del desert, descobert als anys cinquanta... des de l'espai. Tot un misteri. El viatge de Pere Pich, fins a Chinguetti, al cor del Sàhara.
A més a més sabrem com les l'església dels Akha, amb el viatger i escriptor Josep María Romero i coneixerem el cas d'una descoberta de ruïnes maies, sense sortir de casa.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast dels viatgers de la Gran Anaconda: travessa del desert per Mauritània
Quan vaig travessar el Sàhara per Mauritània em va fer la sensació que aquí hi va passar quelcom que no sabem. Alguna cosa gran, fa molt de temps, diu l'artista escultor, Pere Pich. I potser és cert. Del bell mig de la plana desèrtica sorgeix un imponent monòlit de pell grisa, com un diplodocus ferit de mort, ajagut a la sorra des de fa segles. Ben Amera és el tercer monòlit més gran del món. No gaire lluny n'hi ha d'altres envoltats de pedres amb estranys gravats i inscripcions. I més enllà l'ull del desert, descobert als anys cinquanta... des de l'espai. Tot un misteri. El viatge de Pere Pich, fins a Chinguetti, al cor del Sàhara.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls viatgers de la Gran Anaconda: nou episodi de navegació, classes d'ecosistemes a Vanuatu
El rei d'Erromango els va voler mostrar un dels llocs més simbòlics de l'illa. I va portar en Joan Antoni i la Laura a la tomba del primer missioner que va posar els peus en aquell bocí de terra remota... i se'l van acabar cruspint. No ell, sinó els seus avantpassats. A Vanuatu, el canibalisme va ser una pràctica habitual. Afortunadament, tot el que en queda avui en dia és en un museu. Les coses han canviat molt. Ara, els vanuatians són una cultura plenament ecològica que vetlla cada dia per la preservació i el futur del planeta. Cada poble té la seva escola i el cap de la tribu fa classes als nens d'ecosistemes i de sostenibilitat. Els mateixos illencs es conreen les verdures i els llegums amb sistemes orgànics. És per això, asseguren, que viuen molts anys i les defuncions són per mort natural.
Seguirem viatge cap el Mont Kailas amb el viatger i poeta Jordi Solà i farem una aturada per descansar a Pattayà, Tailandia, amb l'escriptor i viatger, Josep Maria Romero.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast dels viatgers de la Gran Anaconda: arribada a Erromango. 5 anys sense mitjons
El rei d'Erromango (pidgin de l'anglès per "here are mangos": aquí hi ha mangos) els va voler mostrar un dels llocs més simbòlics de l'illa. I va portar en Joan Antoni i la Laura a la tomba del primer missioner que va posar els peus en aquell bocí de terra remota... i se'l van acabar cruspint. No ell, sinó els seus avantpassats. A Vanuatu, el canibalisme va ser una pràctica habitual. Afortunadament, tot el que en queda avui en dia és en un museu. Les coses han canviat molt. Ara, els vanuatians són una cultura plenament ecològica que vetlla cada dia per la preservació i el futur del planeta. Cada poble té la seva escola i el cap de la tribu fa classes als nens d'ecosistemes i de sostenibilitat. Els mateixos illencs es conreen les verdures i els llegums amb sistemes orgànics. És per això, asseguren, que viuen molts anys i les defuncions són per mort natural.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls viatgers de la Gran Anaconda: Yamoussoukro, enmig de la sabana africana, una història diferent
Una catedral enmig de la sabana africana. No és un miratge, és la basílica de Notre Dame de la Paix, a la Costa d'Ivori, amb una gran semblança amb la basílica de Sant Pere del Vaticà. El somni d'un visionari, el president Fèlix Hourhouët-Boigny. Juntament amb d'altres, com fer del seu poble, Yamoussoukro, una nova capital, avui dia una ciutat fantasma, amb grans avingudes que no porten enlloc. O fer-se construir un palau presidencial envoltat per un fossat amb caimans, que cada matí alimenten amb gallines vives... Per cert, la gent anomena un dels caimans més grossos "le comandant". Una llegenda baoulé, l'ètnia del president Bogny, diu que, després de morts, els caps d'estat es reencarnen en cocodrils. La Costa d'Ivori, a l'espai "Voltant el món", amb Xavier Moret.
Amb el viatger i escriptor Josep Maria Romero celebrarem l'any xinès del mico de foc, parlarem de l'italià amb el lingüista David Valls i ens perdrem a l'illa remota de Napuka, a la Polinèsia Francesa.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast dels viatgers de la Gran Anaconda: "Voltant el món" a la sabana africana
Una catedral enmig de la sabana africana. No és un miratge, és la basílica de Notre Dame de la Paix, a la Costa d'Ivori, amb una gran semblança amb la basílica de Sant Pere del Vaticà. El somni d'un visionari, el president Fèlix Hourhouët-Boigny. Juntament amb d'altres, com fer del seu poble, Yamoussoukro, una nova capital, avui dia una ciutat fantasma, amb grans avingudes que no porten enlloc. O fer-se construir un palau presidencial envoltat per un fossat amb caimans, que cada matí alimenten amb gallines vives... i un any també amb un dels mateixos cuidadors que va relliscar quan repartia l'esmorzar i va acabar fent costat a les sacrificades aus. Per cert, la gent anomena un dels caimans més grossos "le comandant". Una llegenda baoulé, l'ètnia del president Bogny, diu que, després de morts, els caps d'estat es reencarnen en cocodrils. La Costa d'Ivori, a l'espai "Voltant el món", amb Xavier Moret.
- Els viatgers de la Gran Anaconda
Els viatgers de la Gran Anaconda: Quin és el so del pol nord?
Al pol nord no hi ha paisatge sonor. Com que no hi ha ni rastre de vida, no hi ha remor de fulles d'arbre, ni brunzit d'abelles, ni piulades d'ocell. Malgrat el silenci absolut regnant, si no bufa el vent, els exploradors que gosen endinsar-se en les latituds més elevades no se senten els uns als altres quan es parlen mentre avancen pel gel en fila índia. El silenci que els envolta es fa sord i penetrant. La via cap al pol nord de Jordi Canal Soler era una marxa silenciosa enmig d'un paisatge únic i meravellós. Intocat pels homes. Malgrat els ensurts, que n'hi ha. Un dia, al final de la jornada, en Jordi va pensar: "Avui ha estat el primer dia en què gairebé em moro."
Visitarem el Wat Tri Thosathep, temple de Bangkok amb pintures de gran bellesa, en procés de restauració, amb el viatger i escriptor, Josep Maria Romero i recorrerem una petita part del Canal d'Urgell amb l'escriptor Joan Portell.